EL FRACKING

-Què és?El Fracking consisteix en l’extracció de gas natural fracturant la anomenada roca mare. Mitjançant aquesta tècnica poden extreure bosses de gas molt grans que hi ha a l’interior de la Terra. El fracking és una cosa pionera i encara s’està comprovant si pot provocar alguns riscos com terratrèmols o coses semblants a llarg termini.


-Com s’extreu el gas?Per extreure el gas atrapat a la roca s’utilitza una tècnica de perforació mixta:en primer lloc es perfora fins a 5000 metres en vertical i després es perfora diversos quilòmetres en horitzontal. Llavors s’injecta aigua i components químic a gran presió. Això fa que la roca es fracturi i el gas s’allibera i ascendeix a la superfícies a través del forat. El procés es repeteix per tota la roca rica en gas. Una vegada extret el gas una part de la barreja injectada torna a la superfícies,això significa que es deixen addiuctius químic al interior de la Terra i poden provocar diverses repercussions.


-Història del fraquing:Les injeccions al subsòl per afavorir l’extracció de gas es van començar a l’any 1860,a la Costa Est dels Estats Units,en aquell temps feien servir nitroglicerina per extreure’l. Al 1930 es van començar a utilitzar àcids en lloc de materials explosius. Cap al 1947 es va estudiar per primera vegada la possibilitat d’utilitzar aigua. Aquest mètode va començar a aplicar-se industrialment. Però fins a l’any 2002 no es va començar a utilitzar aquest mètode d’aigua amb químics. Fins al 2010, es calcula que s’han realitzat fins a 2,5 milions de fractures hidràuliques a tot el món. A Europa no existeix una regulació sobre la tècnica del fracking i això fa que molts llocs s’hi hagin sumat. A Espanya,el Ministeri d’indústria i comunitats autònomes com el País Basc o Castella i Lleó estan concedint permisos de dur a terme aquesta pràctica malgrat disconformitat de diverses organitzacions.


-Problemes a causa del fracking:
La tècnica del fracking porta una sèrie de problemes associats a aquest tipus d’explotacions. Entre els problemes que causa a l’entorn de les explotacions on s’utilitza aquesta tècnica podem destacar:·Contaminació de les aigües superficials i subterrànies.·Contaminació de l’aire.·Afeccions a la salut humana.·Alteracions del paisatge i el terreny.·Contaminació de sòls en tancar els pous.·Risc sísmic.

MECÀNICA 2

REDACCIÓ "EL SOMRIURE DEL GAT"

QUE DIFÍCIL ÉS SER ADOLESCENT

Hola a tots els lectors que estigueu llegint aquesta història. Jo em dic Laura tinc quinze anys, tinc uns gustos i unes manies que no són normals, per exemple, m’encanten els animals, prefereixo conviure abans amb el meu gos que amb la meva família. Actualment visc amb els meus tiets. Quan  era petita vam tenir un accident de cotxe, i tràgicament van morir els pares i el meu germà. Ja no me’n recordo però a vegades en parlo amb la tieta i ella em recorda aquell tràgic moment.  Em dol molt pensar-hi, però gracies a les teràpies que faig aconsegueixo deixar de pensar en el passat i viure el present amb tota la il·lusió del món. La relació amb els tiets no és gaire bona, perquè ells em volen fer de pares quan en realitat no ho són, cosa que a mi no m’agrada gens i fa que m’enfadi i ho pagui amb altra gent. Una altra de les coses que no suporto de  la nostra relació és que  sempre que m’enfado no em fan cas i em diuen que estic a l’adolescència.  Jo no li acabo de trobar el sentit a això de l’adolescència, sembla que parlin d’una malaltia. I jo no estic malalta! Però...resulta ser que quan estàs entre els tretze i els setze anys tens un comportament un pèl estrany. Jo no m’ho noto. Les meves aficions són: caminar pel bosc en busca de noves espècies  vegetals, llegir llibres de fauna i flora de diferents països i ensinistrar al meu gos perquè faci coses que la resta de gossos no fan. Com podeu veure sóc una noia que m’apassiona la natura.

Per posar-vos un exemple us diré que l’any passat vaig guanyar un premi en un concurs molt curiós. Consistia en respondre  unes preguntes molt concretes que em feia un membre del jurat. Aquesta persona triava una foto d’un animal i jo havia de dir el nom científic, el nombre d’ossos que tenia el bitxo i a quina família  pertanyia. Em va tocar respondre  una foto de les vuit-centes varietats de granotes que hi ha a Costa Rica. La veritat és que ho vaig passar fatal! A la primera pregunta dubtava, tremolava i em suaven les mans però la vaig fer bé i llavors ja em vaig llençar i em va anar sortint  tota la informació de la boca com si fos una cotorra. Ah sí! També us haig d’explicar un secret que només el sap el meu gos, la tieta i jo. Aquest any ha arribat un nen nou a l’escola,es diu Lluís. Viu en una casa enmig d’un turó, aïllada de la civilització,a un petit poble anomenat Matadepera. És fascinant viure en un lloc com aquest! El Lluís té un caràcter un pèl peculiar, com el meu. El que us volia confessar és una cosa molt forta. Cada dia, quan arribo a l’escola i veig al Lluís noto unes pessigolles a l’estómac. Fa dies li vaig comentar a la tieta, perquè  no sabia què era aquella sensació tan estranya que m’ estava passant. Em vaig espantar una mica. Pensava que era mal de panxa, que alguna cosa no m’havia sentat bé. Però... quan  vam anar juntes al CAP i li vaig comentar al metge la reacció que tenia el meu estómac en certes circumstàncies, va començar a riure i riure molt exageradament sense parar. Em vaig quedar tan sorpresa de la reacció d’aquell bon home que inclús em van venir ganes d’haver marxat correns. Quan es va haver calmat em va dir que allò era la cosa més normal del món i no em va voler dir el perquè em passava allò. Ai renoi!! Ara resultarà que un mal de panxa és molt normal!

Jo no entenia res! Al moment vaig veure com el senyor rialler convidava molt educadament a la tieta a sortir del consultori i esperar-se a la sala de visites.

Ai, mare meva! I ara que fa aquest bon home? Perquè fa sortir la tieta? Es va asseure a la seva cadira i llavors va començar a parlar en un to més seriós.Em va explicar que aquella sensació estranya que jo tenia a la panxa significava que m’estava fent gran i algun nen m’agradava, que era molt normal sentir-se així. En sortir del consultori li vaig comentar a la tieta, i ella va fer el seu gran diagnòstic: l’adolescència. Apa, sant tornem-hi! Ja torno a sentir la famosa malaltia...

En  arribar a casa vaig estar pensant el perquè m’agradava el Lluís i en un moment vaig obtenir la solució, el Lluís tenia els mateixos gustos i peculiaritats que jo. Ell vivia en una casa al lloc perfecte per descobrir nous essers vius,en definitiva, era el noi perfecte! El problema ara, era que jo no sabia com fer-m’ho per agradar-li. Per començar em vaig posar en el navegador del meu ordinador i principalment el que sortia era: anar ben vestida,coincidir en gustos  i intentar parlar amb ell. Però la principal cosa era ser amable i simpàtica per començar a tenir una bona relació. Si voleu que us digui la veritat,en veure que m’havia d’esforçar tant, em va agafar una mica de mandra. Clar, com que jo en aquest aspecte era principianta, m’ho havia de treballar molt més. L’ únic que m’ajudava a tirar endavant era pensar en ell i la nostra preciosa relació que tindríem més endavant. Dels tres aspectes que vaig buscar a Internet el de coincidir amb els gustos era el més fàcil d’aconseguir, però el de vestir i ser simpàtica eren els que em feien més por. Seguidament vaig baixar cap al menjador i li vaig dir a la tieta si podíem anar a comprar una mica de roba. Ella em va contestar que no perquè estava veient un programa a la televisió, la meva reacció va ser escapar-me de casa sense que la meva tieta se’n adonés i agafar la bici per anar al centre de la ciutat a comprar les coses essencials per agradar-li a un nen. Vaig comprar-me dos parells de texans, dues samarretes curtes per provocar una mica, una colònia i em volia comprar unes sabates però ja no m’arribava. Aquell dia em va sortir rodó perquè la tieta no se’n va adonar. Ara em faltava l’aspecte de ser simpàtica amb ell, que és el que més em costaria,perquè jo principalment amb la gent de la meva edat era més aviat  tímida. En canvi amb els adults sóc molt oberta i poc reservada. A l’endemà en veure el Lluís anava a parlar amb ell però en acostarm’hi em va tornar a agafar les pessigolles a la panxa, Seguidament vaig marxar molt nerviosa. En tornar a casa vaig estar practicant el que li diria a l’endemà per no tornar-me a trobar en aquella situació. Em vaig aixecar, vaig mirar per la finestra i vaig veure un estol d’ocells preciosos que emigraven, em vaig vestir d’aquella manera provocativa,em vaig posar aquella colònia que feia tanta bona olor i només em faltava tenir més amistat amb ell. En arribar a l’escola ja em tornava a agafar aquells nervis. Em van començar a suar les mans,però després vaig saber reaccionar a aquella situació, estar una mica mes tranquil·la.En Lluís va entrar per la porta i em vaig acostar a ell. Segons el que havia llegit en aquella pàgina web primer m’havia de presentar i després ja començar a explicar-li anècdotes i històries que el fessin riure per agafar mes confiança entre ell i jo. Això és el que vaig fer i...Sí, sí! Va funcionar!!  Vaig aconseguir estar tot el dia al seu costat però ara l’únic problema era que jo no s’havia si li havia agradat o no. Quant va sonar el timbre per marxar cap a casa ell i jo vam ser els últims en abandonar la classe, jo li vaig dir:

-Lluís que sàpigues que m’ho he passat molt bé amb tu!

Ell em va cridar i va dir:

-Laura,tu m’estimes?

En aquell moment em vaig posar molt nerviosa i no vaig saber que contestar. No em volia equivocar en aquella resposta,i sense pensar-m’ho ni un moment li vaig contestar

-Si, jo t’estimo però no s’havia com dir-t’ho i...

En aquell moment em vaig quedar en blanc. No sabia què dir ni què fer, fins que ell em va mirar als ulls i em va besar. En aquell moment em vaig sincerar completament i li vaig dir tot el que sentia.

Ara que ja fa dos anys que estem tenint aquesta relació estic molt orgullosa de mí mateixa, perquè haig de reconèixer que jo era molt especial i principalment tímida i ningú hagués pensat que acabaria tenint una relació. A part també haig de dir que ara no em sento tant sola i mai recordo els pares i el meu germà, cosa que em va molt bé. Amb això vull que penseu que ningú té cap límit i ningú s’ha de sentir inferior per ser diferent, com podria ser el meu cas. Gràcies a tots els lectors que hagin llegit la meva petita història i espero que us hagi agradat!        

REPORTATGE

NOTÍCIA